como él, como Josep Maria Espinàs. Escribir y viajar, vivir y explicar. Los que me leen con asiduidad sabrán que nunca publico en este blog ninguno de mis trabajos periodísticos. Tan solo los literarios, que por desgracia para lectores y para mi misma, son bastante peores. Pero en fin... la cuestion es que el otro día entrevisté a este jovial escritor de 82 años y me quedé prendadita. Más que una entrevista fue una conversación y debo destacar su manera de entender los viajes, su manera de relacionarse con las personas, con el ambiente, por el respeto que muesta a lo diferente...
“Viatjant a peu aprens a valorar la diversitat humana”
“Jo només sóc un escriptor que camina”. Senzilla descripció la que fa Espinàs de si mateix i potser no calen gaires més presentacions. Un home que ha fet de tot, que ha guanyat els premis més representatius de la cultura catalana i que va participar si no fundar, el moviment més carismàtic pròpiament nostre, el de la nova cançó. Llavors, potser el “només” és massa poc per definir-lo. Ha fet 82 anys i acaba de publicar “A peu per la Vall de Ricote”. És la vintena de les seves passejades literàries.
El bloc deu ser el seu gran company de viatges, hi escriu molt?
Prenc notes, però no escric frases llargues, no redacto.
S’incomoda la gent quan els pregunta?
No, perquè jo no faig preguntes. Al contrari, en el viatge a peu, procuro arribar discretament al costat de la persona i no preguntar certes coses perquè pensaria: ‘i què li importa al foraster aquestes coses, que n’ha de fer ell?’ Un ha de seure al costat, saludar i fer algun comentari sense envair el seu espai. Llavors si vol, respondrà al comentari i poc a poc anirem establint una conversa sense que jo hagi de preguntar. Sobretot el que no pregunto són coses personals.
Imaginem que mai a la vida es presenta com a escriptor, oi?
No! Ni pensar-hi! És que l’escriptor s’ha quedat a casa, jo sóc algú que camina... per això vaig deixar d’anar a comarques catalanes, perquè la gent ja em reconeixia i això em trencava els plans. Jo necessito ser anònim. Així que començo a caminar, m’oblido de tot, del que faig, del que escric, de Barcelona. Es tracta només d’obrir els ulls i les orelles per veure en quin món m’estic ficant. Vaig a absorbir l’ambient, a veure la gent com és.... Jo no vaig a veure res en concret, vaig a veure que trobo, no tinc objectius previs, no planifico.
Te fe en l’atzar?
Quan un fa un viatge en cotxe ja sap on vol arribar, què veure, etc. Jo faig al contrari. Vaig a llocs que no interessen ningú i hi vaig disposat a rebre tots els estímuls que siguin possibles. No em cal veure cap església perquè això ja ho mostren els llibres d’art i jo no vull fer una guia. Jo només sóc un escriptor que camina, no sóc un excursionista. L’atzar és importantíssim. En el moment que començo a caminar tot m’està bé: tant si fa sol com si plou. Jo visc cada minut i trec partit de cada cosa que veig.
S’imaginava l’èxit i la continuïtat dels seus viatges, quan va començar?
No, era impensable. Estic sorprès. El primer a peu el vaig fer perquè era escriptor, que sinó... en canvi, després he anat fent molts més i és que aquests viatges creen addicció. No sé si en tinc més que de fumar a pipa. Hauré de deixar de fer-ho, perquè és clar, amb 82 anys... però no sé com m’ho faré per estar sense fer els viatges a peu. És l’experiència d’independència, de ficar-te en un món que no coneix ningú, i de viure cada dia sense saber que et passarà, i en acabar, fer repàs. Tot això enganxa. En canvi, en la vida normal tot està planificat.
Però abans de sortir de Barcelona, alguna cosa sí que haurà pensat, ni que sigui per triar el lloc, no?
Primer, vaig a llocs que ningú m’ha recomanat, on no hi va ningú. Els trio amb unes condicions: que no siguin territoris turístics, que no hagin estat industrialitzats i que, d’alguna manera, conservin el caràcter que han tingut durant segles. Com que no busco res concret, doncs el que surti, ja ho trobaré. No tinc prejudicis.
Com reacciona la gent de la regió que descriu?
Quan ho expliques, a vegades no entenen perquè hi has anat i es queden molt parats del que has vist, perquè potser a ells no se’ls hagués acudit fixar-se amb allò. Jo no veig els monuments, i en canvi es queden parats de la meva visió des de fora. Per a mi tot és molt nou i estimulant. De totes maneres, la gent dels pobles que visito, normalment no saben que escric i no saben que publicaré el viatge, només saben que els ha visitat un foraster i prou.
Què li estimula a vostè?
Un dels grans estímuls del viatge a peu és comprovar la diversitat humana. He anat aprenent a valorar aquesta diversitat. Si em pregunten com són els murcians, he de dir que com els catalans, perquè no n’hi ha dos d’iguals.
En aquests 20 anys que ha observat el món rural, com creu que ha evolucionat?
Com que precisament jo vaig a llocs que ni estan industrialitzats ni reben turisme, en principi han conservat molt el seu caràcter. En algun poble he tingut la sensació que jo era la primera persona desconeguda que hi entrava des de feia molts anys. Això fa molt d’efecte, ets sents veritablement un foraster, una persona estranya. Són pobles on s’ha conservat un cert esperit rural, on hi ha una placeta on s’hi troben unes quantes persones grans, i et diuen com a gran notícia que aquell any ha nascut un nen i està tot el poble entusiasmat i fins i tot te’l volen ensenyar. Són mons que no tenen res a veure amb els meus habituals i això és el que més em sedueix.
És molt cansat el viatge?
El secret és anar sense pressa i paciència. Després de tot un matí caminant, passes la tarda en un poble i et converteixes d’alguna manera en un veí més. Al dia següent, fas el mateix. Jo mai he pretès batre rècords. El meu objectiu no és fer trajectòries llargues, jo el que vull és veure gent.
Amb quins problemes acostuma a trobar-s’hi?
L’allotjament, potser és l’únic, trobar un lloc on dormir. Abans estaven les fondes però ara no, és l’única cosa per la qual m’he de preocupar.
La gent malfia o li ofereix casa seva?
Abans sí, però ara no passa. Fins i tot hi ha algú que no s’ha cregut que feia tot el viatge a peu i s’ha pensat que tenia el cotxe amagat a les afores del poble. Un dia un senyor em va seguir per comprovar-ho.
S’ha sentit alguna vegada decebut?
El cert és que no, perquè jo no espero res, tot el que passi m’està bé.
Ens consta que té de seguidors, es posen en contacte amb vostè?
Sí, hi ha lectors que també se n’han fet addictes. Fins i tot segueix el mateix recorregut i quan arriben als pobles, preguntes pels personatges.
Hi ha una forma de viatjar “a lo espinàs”?
Si tens en compte que no hi ha precedents d’escriptors que facin caminades i escriguin allò que veuen... potser sí. A mi m’agrada molt Delibes i ell camina per anar a caçar, però ell ho fa amb un objectiu, jo només ho faig per explorar el territori i no cal que sigui un lloc especialment bonic ni atraient.
Aquests viatges els faria igualment encara que no els hagués d’escriure?
Jo crec que no. M’ho he preguntat però segurament no. Personalment m’han satisfet molt i són molt formatius, et fan més humil i més respectuós cap als altres. Aquests viatges són molt educatius. Els recomanaria.
Però no els fem...
És que no interessa. Jo tinc la sort que he descobert com t’enriqueixes, com aprens a no ser dogmàtic, que cadascú té les seves raons per ser com és, per viure com viu, que no hi ha dues històries iguals...En un viatge a peu te n’adones que tothom té alguna cosa que tu no saps, i que no tens dret a dictar sentència. Només cal saber mirar i parar l’orella.
“Jo només sóc un escriptor que camina”. Senzilla descripció la que fa Espinàs de si mateix i potser no calen gaires més presentacions. Un home que ha fet de tot, que ha guanyat els premis més representatius de la cultura catalana i que va participar si no fundar, el moviment més carismàtic pròpiament nostre, el de la nova cançó. Llavors, potser el “només” és massa poc per definir-lo. Ha fet 82 anys i acaba de publicar “A peu per la Vall de Ricote”. És la vintena de les seves passejades literàries.
El bloc deu ser el seu gran company de viatges, hi escriu molt?
Prenc notes, però no escric frases llargues, no redacto.
S’incomoda la gent quan els pregunta?
No, perquè jo no faig preguntes. Al contrari, en el viatge a peu, procuro arribar discretament al costat de la persona i no preguntar certes coses perquè pensaria: ‘i què li importa al foraster aquestes coses, que n’ha de fer ell?’ Un ha de seure al costat, saludar i fer algun comentari sense envair el seu espai. Llavors si vol, respondrà al comentari i poc a poc anirem establint una conversa sense que jo hagi de preguntar. Sobretot el que no pregunto són coses personals.
Imaginem que mai a la vida es presenta com a escriptor, oi?
No! Ni pensar-hi! És que l’escriptor s’ha quedat a casa, jo sóc algú que camina... per això vaig deixar d’anar a comarques catalanes, perquè la gent ja em reconeixia i això em trencava els plans. Jo necessito ser anònim. Així que començo a caminar, m’oblido de tot, del que faig, del que escric, de Barcelona. Es tracta només d’obrir els ulls i les orelles per veure en quin món m’estic ficant. Vaig a absorbir l’ambient, a veure la gent com és.... Jo no vaig a veure res en concret, vaig a veure que trobo, no tinc objectius previs, no planifico.
Te fe en l’atzar?
Quan un fa un viatge en cotxe ja sap on vol arribar, què veure, etc. Jo faig al contrari. Vaig a llocs que no interessen ningú i hi vaig disposat a rebre tots els estímuls que siguin possibles. No em cal veure cap església perquè això ja ho mostren els llibres d’art i jo no vull fer una guia. Jo només sóc un escriptor que camina, no sóc un excursionista. L’atzar és importantíssim. En el moment que començo a caminar tot m’està bé: tant si fa sol com si plou. Jo visc cada minut i trec partit de cada cosa que veig.
S’imaginava l’èxit i la continuïtat dels seus viatges, quan va començar?
No, era impensable. Estic sorprès. El primer a peu el vaig fer perquè era escriptor, que sinó... en canvi, després he anat fent molts més i és que aquests viatges creen addicció. No sé si en tinc més que de fumar a pipa. Hauré de deixar de fer-ho, perquè és clar, amb 82 anys... però no sé com m’ho faré per estar sense fer els viatges a peu. És l’experiència d’independència, de ficar-te en un món que no coneix ningú, i de viure cada dia sense saber que et passarà, i en acabar, fer repàs. Tot això enganxa. En canvi, en la vida normal tot està planificat.
Però abans de sortir de Barcelona, alguna cosa sí que haurà pensat, ni que sigui per triar el lloc, no?
Primer, vaig a llocs que ningú m’ha recomanat, on no hi va ningú. Els trio amb unes condicions: que no siguin territoris turístics, que no hagin estat industrialitzats i que, d’alguna manera, conservin el caràcter que han tingut durant segles. Com que no busco res concret, doncs el que surti, ja ho trobaré. No tinc prejudicis.
Com reacciona la gent de la regió que descriu?
Quan ho expliques, a vegades no entenen perquè hi has anat i es queden molt parats del que has vist, perquè potser a ells no se’ls hagués acudit fixar-se amb allò. Jo no veig els monuments, i en canvi es queden parats de la meva visió des de fora. Per a mi tot és molt nou i estimulant. De totes maneres, la gent dels pobles que visito, normalment no saben que escric i no saben que publicaré el viatge, només saben que els ha visitat un foraster i prou.
Què li estimula a vostè?
Un dels grans estímuls del viatge a peu és comprovar la diversitat humana. He anat aprenent a valorar aquesta diversitat. Si em pregunten com són els murcians, he de dir que com els catalans, perquè no n’hi ha dos d’iguals.
En aquests 20 anys que ha observat el món rural, com creu que ha evolucionat?
Com que precisament jo vaig a llocs que ni estan industrialitzats ni reben turisme, en principi han conservat molt el seu caràcter. En algun poble he tingut la sensació que jo era la primera persona desconeguda que hi entrava des de feia molts anys. Això fa molt d’efecte, ets sents veritablement un foraster, una persona estranya. Són pobles on s’ha conservat un cert esperit rural, on hi ha una placeta on s’hi troben unes quantes persones grans, i et diuen com a gran notícia que aquell any ha nascut un nen i està tot el poble entusiasmat i fins i tot te’l volen ensenyar. Són mons que no tenen res a veure amb els meus habituals i això és el que més em sedueix.
És molt cansat el viatge?
El secret és anar sense pressa i paciència. Després de tot un matí caminant, passes la tarda en un poble i et converteixes d’alguna manera en un veí més. Al dia següent, fas el mateix. Jo mai he pretès batre rècords. El meu objectiu no és fer trajectòries llargues, jo el que vull és veure gent.
Amb quins problemes acostuma a trobar-s’hi?
L’allotjament, potser és l’únic, trobar un lloc on dormir. Abans estaven les fondes però ara no, és l’única cosa per la qual m’he de preocupar.
La gent malfia o li ofereix casa seva?
Abans sí, però ara no passa. Fins i tot hi ha algú que no s’ha cregut que feia tot el viatge a peu i s’ha pensat que tenia el cotxe amagat a les afores del poble. Un dia un senyor em va seguir per comprovar-ho.
S’ha sentit alguna vegada decebut?
El cert és que no, perquè jo no espero res, tot el que passi m’està bé.
Ens consta que té de seguidors, es posen en contacte amb vostè?
Sí, hi ha lectors que també se n’han fet addictes. Fins i tot segueix el mateix recorregut i quan arriben als pobles, preguntes pels personatges.
Hi ha una forma de viatjar “a lo espinàs”?
Si tens en compte que no hi ha precedents d’escriptors que facin caminades i escriguin allò que veuen... potser sí. A mi m’agrada molt Delibes i ell camina per anar a caçar, però ell ho fa amb un objectiu, jo només ho faig per explorar el territori i no cal que sigui un lloc especialment bonic ni atraient.
Aquests viatges els faria igualment encara que no els hagués d’escriure?
Jo crec que no. M’ho he preguntat però segurament no. Personalment m’han satisfet molt i són molt formatius, et fan més humil i més respectuós cap als altres. Aquests viatges són molt educatius. Els recomanaria.
Però no els fem...
És que no interessa. Jo tinc la sort que he descobert com t’enriqueixes, com aprens a no ser dogmàtic, que cadascú té les seves raons per ser com és, per viure com viu, que no hi ha dues històries iguals...En un viatge a peu te n’adones que tothom té alguna cosa que tu no saps, i que no tens dret a dictar sentència. Només cal saber mirar i parar l’orella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario